Terrassenc de l’Any 2009
Assumoció Tobella i Marcet
Autor Glossa: Manel Sarrau i Galí

Nascuda a Terrassa fa 68 anys, l' Assumpció va créixer en el sí d'una família nombrosa d'onze germans, amb profundes arrels cristianes. El seu pareva ser un dels impulsors de la parròquia de la Sagrada Família, i per part de mare és descendent de l' Abat Marcet, el seu besoncle.

De la seva infantesa en recorda els estius a Can Vinyés, a Matadepera, i els 8 anys a l' internat de les Germanes Concepcionistes a la Bonanova de Barcelona. Hi va fer una formació molt completa, amb estudis de piano inclosos, però el cert és que durant aquest temps es va enyorar, i molt, de la família i dels amics. Ja en plena adolescència, torna a Terrassa i s'incorpora a l'escoltisme, en concret a l' Agrupament de la Sagrada Família. Aquesta va ser per a l' Assumpció una època d'alliberament, una explosió de vida que li va permetre descobrir el món des d'una perspectiva molt més àmplia. Aquell lema escolta del Sempre a punt va fer forat en la seva personalitat, i ha marcat tota la seva existència en el món del treball social en el que sempre s'ha mogut. Va fer els estudis de Treball Social a l'escola de Sabadell. I ho va fer en partperquè la seva germana Maria Dolors era assistent social, i sobretot perquèse sentia atreta per aquesta feina de servei als altres. Amb les riuades del 62 ja es va implicar en l'ajut als damnificats, tot i que encara no havia acabat la carrera. Va experimentar una gran satisfacció per la tasca feta, i notava que aquella feina li agradava molt. L' Assumpció, junt amb altres persones, es va encarregar de l' assistència a les desenes de damnificats que van anar a parar als barracons dels Grups Montserrat. El bon funcionament del dispensari mèdic i de l'escola unitària van ser la tasca prioritària en aquells moments d'emergència. En una situació tan complicada, és quan l'Assumpció es referma en la seva vocació. Ella ho expressa d'una manera prou simple i entenedora: Quan miro la gent als ulls, i veig que els seus objectius i els meus coincideixen, això em fa feliç.

La seva primera feina en el camp dels serveis socials, a mitjans dels anys 60, va ser en l'àmbit parroquial de la Sagrada Família, des d'on cobria les necessitats de Ca n'Aurell, Can Boada , la Maurina i més tard del Roc Blanc. Potser mai va pensar que s'estaria durant 25 anys, treballant al costat dels veïns més desvalguts. El sacerdot salesià Ròmul Piñol la fitxa per a treballar en el servei d' acollida de la parròquia de Maria Auxiliadora, on la majoria de persones que hi acudien necessitaven cobrir les necessitats més bàsiques, començant per l'habitatge. En aquest punt, val la pena destacar que el col·legi dels Salesians estava encaixonat entre el col·lector de clavegueres de Sant Lluís i els transvasament de la riera del Palau, en ple extraradi i enmig de carrers mal urbanitzats i sense asfaltar. Els salesians van entendre que els terrenys del voltant de l'escola havien de servir per a construir-hi vivendes dignes, per oferir un sostre a les famílies que en aquella època vivien en autèntiques barraques. I és així com l'Assumpció, amb només 25 anys, es va convertir en una de les principals impulsores de la Cooperativa d' Habitatges VIDOSA, amb la complicitat de Dom Ròmul, el fundador dels salesians a Terrassa.Va tirar endavant, amb tots els socis de la cooperativa, tots ells de famílies humils, la construcció de 40 vivendes al carrer Sicília. Un total de 40 pisos repartits en 5 blocs, construïts per un dels millors contractistes de la ciutat. I des del primer moment no es va voler fer un projecte de baix cost, sinó que es va fer amb els millors materials. Tant és així que els pisos s'han mantingut en bon estat fins ara. L' Assumpció i dues germanes més s'hi van establir amb les respectives famílies, quan els pisos es van inaugurar a principis dels anys 70. I des d'aleshores ha format part de la junta de la Cooperativa i ha exercit les funcions de secretària fins que es va dissoldre l'any 2008. Només ella sap els patiments que ha tingut durant aquests temps, per si algú no podia pagar la quota de la hipoteca. Es tractava de famílies modestes, i en aquell moment es va constituir una hipoteca conjunta per a tothom. Una situació molt arriscada, totalment impensable en els temps que ara corren. Amb el pas dels anys, es pot considerar que l'experiència va ser un èxit i ningú va deixar de pagar res del que devia. D'aquesta manera es va aconseguir treure el barraquisme de la Maurina, cosa que va significar la dignificació d'aquell entorn. L' Assumpció diu molt gràficament que VIDOSA era un cor que bategava al mig del barri.

Així, doncs, durant molts anys la seva activitat social va estar lligada a la Maurina, en col·laboració amb l'associació de veïns. Amés d'aquesta experiència, cal destacar les moltes hores de dedicació per treure de l'aïllament els 150 veïns de la Isla Perdida, que com el seu nom indica, era un tros de ciutat que es trobava en ple extraradi i sense cap mena de comunicació amb el nucli urbà. Tant és així, que un dia a la nit els veïns van agafar un camió de la constructora que feia l' Autovia Terrassa-Manresa per obrir un camí de sortida que comuniqués el barri amb la ciutat. I encara una altra nit, com que no tenien llum, la van agafar directament del carrer, fent connexions directes als postes elèctrics. Eren situacions molt desesperades, que portaven els veïns a cometre autèntiques temeritats. I l' Assumpció sempre els va fer costat.

Eren temps d'assemblees i manifestacions, i de molta feina per fer-se escoltar als despatxos de l' Ajuntament. Vist ara amb perspectiva, l' Assumpció està convençuda que va valer la pena. Però lamenta que amb l'adveniment dels ajuntaments democràtics es va produir un cert relaxament, potser per la confiança que molts dels líders veïnals s'havien convertit en regidors i continuarien la feina engegada. Moltes coses es van fer més poc a poc del que esperaven, i algunes ni tan sols es van realitzar mai.

I és així com després de 25 anys vinculada a la Maurina, l'Assumpció decideix prendre un nou rumb. Eren molts anys al barri, i es va adonar que al seu despatx d'assistent social ja hi acudien els fills de les mares que ella havia atès des del principi. I se'n va anar a treballar als serveis socials de l'ajuntament de Montcada. De fet, els nous ajuntaments democràtics van assumir la responsabilitat dels serveis socials.

Però l' Assumpció no ha deixat mai el seu compromís social amb Terrassa. Va ser durant la llarga etapa de vinculació amb la parròquia de laSagrada Família, que l' Assumpcióparticipa en la posada en marxa d'un altre projecte destacat per donar una oportunitat de feina a persones amb risc d'exclusió social. Gràcies a la complicitat amb diverses persones vinculades a la parròquia, s'engega el centre de Can Revifa, inspirat en el projecte Engrunes que tan bons resultats estava donant a Barcelona per donar feina a persones que havien caigut en la marginalitat. Acompanyats per monitors que feien el seguiment de la recuperació individual de les persones,Can Revifa va posar en marxa un servei de recollida d'objectes de segona mà (electrodomèstics, llibres, mobles, roba,...) que es recuperaven per tornar-los a vendre. I haig de dir que el projecte va funcionar prou bé, en un locals molt cèntrics i concorreguts, i va estar molt present en la vida dels terrassencs entre els anys 80 i 90. Les persones que s'hi acollienpodien emancipar-se al cap d'un temps, plenament reintegrades a la societat. Però la pressió immobiliària de finals dels 90 va ser tan forta que es va endur el projecte per endavant. Cap institució pública ni privada va poder fer-se'n càrrec. La roba usada ja no es venia tan bé, i el propi ajuntament havia creat un servei de recollida selectiva, amb el qual era impossible competir.

L' Assumpció ha estat també membre activa del Col·lectiu de Treball Social de Terrassa, on ha fet reflexió permanent al voltant de les polítiques d'acció social. Per a ella, aquesta feina no és cosa d'una persona sola, sinó que requereix d'un treball de cooperació. També va ser una de les impulsores del projecte del Grup de Dones de Ca n' Aurell, on es reunien principalment mestresses de casa, que volien sortir de l'aïllament que els tenia ocupades tot el dia a la llar.La socialització d'aquestes dones, que no tenien ocupació laboral, va contribuir a fer lligams entre elles i millorar la seva salut mental.

Durant aquests últims anys, des de la seva jubilació, l' Assumpció a més de cuidar-se dels quatre néts- ha fet voluntariat a l' Oncolliga, donant cursos, i ha assistit i acompanyat malalts de càncer que necessitaven ajut econòmic i , sobretot, suport emocional.

També ha passat bones estones a l' Associació de Puntaires, un espai lúdic però alhora terapèutic mentre es fan puntes de coixí.

Fins aquí he intentat fer una aproximació del compromís que l' Assumpció ha tingut amb el treball social a la nostra ciutat. Una feina que sovint crea lligams molt forts entre les persones, i especialment amb persones anònimes.

L'experiència que ara us explicaré, l'he volgut deixar per al final de la glossa. Un dels casos més especials que ha viscut l'Assumpció és el de Lucio Carreton, un jove de Palència, orfe, que no havia conegut els seus pares i arrossegava greus mancances afectives. Havia estat abandonat en el torn d'un convent embolicat amb quatre draps, i va créixer en un orfenat acollit per unes monges, fins que als 18 anys li van obrir les portes del convent perquè conegués món. El Lucio havia estat vivint a Barcelona, assistint un noi minusvàlid. Però al cap del temps es va quedar sense feina, i va venir a Terrassa buscant una altra oportunitat. L' Assumpció el recorda com un home solitari, que vivia en un pis molt humil de la Maurina, on passava les estones lliures gravant pel·lícules i col·leccionant clauers. Des dels serveis socials, l' Assumpció va donar al Lucio la primera feina com a cuidador d'una parella d'avis que es trobaven en molt males condicions. Ell s'encarregava de portar-los arreglats de dalt a baix. Aquella gent se sentia bé al costat del Lucio, perquè els tractava amb naturalitat i sentit de l' humor, sense gastar reverències ni condescendències. Sabia girar-los la truita si estaven de mal humor i ajudar-los quan calia sense plànyer-los. En paraules de l' Assumpció, la manera de ser del Lucioés la prova que en aquest món es pot estimar sense haver estat estimat. I és que en Lucio era essencialment un home bo.

L' Assumpció el va animar a obtenir el títol de Treballador Familiar, cosa que no li va costar pocs esforços. Amb el títol a la mà, va entrar a treballar al Centre de Paràlisi Cerebral La Pineda, on es va estar una pila d'anys, amb molt bon record per part delscompanys. El fet és que l' Assumpció va estar sempre al seu costat, acompanyant-lo en tots els seus progressos personals i professionals. Fins al punt que es va convertir en un membre més de la seva família.

Malauradament, l'estiu passat en Lucio va morir, però la gran sorpresa va ser que havia deixat l' Assumpció com a hereva universal. Tot i l'austeritat aparent en què havia viscut, tenia uns estalvis considerables, suficients perquè l' Assumpció es posés en contacte amb la Fundació Busquets, i decidissin invertir-los tots en la rehabilitació d'una antiga casa per a fer-ne la llar d' acollida a persones sense sostre. Gràcies als estalvis del Lucio, una persona que no havia rebut res de petit i que en canvi va ser capaç de donar molt als altres, serà possible obrir ben aviat aquesta llar, que per cert portarà el seu nom. En la rehabilitació de l'habitatge hi estan treballant persones en risc d'exclusió social i persones amb discapacitat per malaltia mental, procedents de la Fundació Pare Manel i de l'entitat Donem. D'aquesta manera, doncs, s'han multiplicat els beneficis socials d'aquesta donació.

L' Assumpció té molt interès que faci constar avui, que la vida del Lucio pot ser un bon model per a les persones que aniran a viure a aquesta nova llar.

Que consti doncs, i que consti també, que malgrat la jubilació, l'Assumpció continua atenta als esdeveniments que li va portant la vida, i que la història dels més necessitats forma part de la seva història i se'n sent molt responsable.

Gràcies per a tot, Assumpció, i enhorabona Terrassenca de l' Any!

 

 


Glossa escrita i llegida per Manel Sarrau i Galí al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 13/12/2009

 

Inici