Preparem-nos, agafeu-vos fort a les cadires i estigueu preparats per qualsevol cosa, que al mapa del temps apareix un huracà. Arriba el moment de parlar de l’Agustí Figueras i estan amb aquest home a la mateixa sala un sap que en qualsevol moment li pot tocar col.laborar en quelcom imprevisible. Ja sigui una cavalcada de Reis o un esdeveniment esportiu. I el que és pitjor, ho faríem amb ganes i sense adonar-nos, ja tindríem alguna cosa muntada.

I és que aquest terrassenc de l’any diu de si mateix, amb perdó, però només l’estic citant, que és un torrecollons. Si ell arriba un lloc i veu que les coses poden millorar, doncs a arromangar-se. I és clar, si a més s’envolta de gent amb ganes de fer coses, tot pot agafar magnituds estratosfèriques.

Però anem per pams. Avui a l’Agustí el tenim en el quadre d’honor i ens toca a nosaltres fer la feina. I per fer-ho, caldrà saber un pèl més d’aquest terrassenc de l’any.

L’Agustí Figueras, el Tinet pels amics, va néixer l’any 1944 a Olesa de Montserrat. Els pares ja vivien a Terrassa però va anar a néixer a casa, com era tradició. I no és pot dir que la nostra ciutat la trepitgés massa. I és que tot i començar els estudis a Terrassa, el seu pare el va enviar als 9 anys a un internat. Concretament se’n va anar intern als Salesians d’Horta, una escola on començaria la seva afició a l’esport i també a mostrar el seu caràcter.

Com explica l’Agustí, es passava el dia castigat al passadís amb les mans en creu i l’única vàlvula d’escapament possible era l’esport. Va fer frontó a mà, futbol, olimpíades escolars i es va introduir al basquet. També feia gimnàs, del que li quedaria un nas trencat després de caure-li un “plint on” al cap per saltar-lo amb massa embranzida.

Les vacances les feia a Sitges, així que amb 14 anys, quan va convèncer finalment al seu pare per tornar a casa, es va trobar en una Terrassa on no coneixia pràcticament a ningú. Clar que hi va posar remeï ràpidament a través de l’Acadèmia Montserrat, on va anar a acabar els seus estudis. Va ser allà on un bon dia se li va acostar un company, el Pere Rodríguez, gran amic des d’aleshores, i li va proposar jugar a balonmano. Ara diríem handbol, però a ell li van proposar jugar a balonmano. Més si tenim en compte que ho feien al Balonmano San Fernando, del Frente de Juventudes.

La seva experiència prèvia el va fer convertir-se ràpidament en un bon jugador i va escalar fins al primer equip i, fins i tot, va viatjar fins a Madrid en un Campionat estatal del qual guarda una anècdota memorable. Allò era organitzat per la Falange i en l’acte inaugural, rodejat de camises blaves, es va negar a aixecar el braç i cantar el Cara al Sol. Per poc l’envien cap a casa, tot i que finalment, i no sense gestions pel mig, va poder jugar la final. Es va menjar el camp, fent onze gols pel seu equip i aconseguint el Campionat d’Espanya.

Del San Fernando va passar amb el Pere Rodríguez i altres companys a crear el primer equip de handbol de l’Èpic on va jugar fins a retirar-se amb 24 anys i ja amb 2 dels seus 4 fills.

Però no saltem tant lluny. I és que hem de tornar a les proximitats de l’Acadèmia Montserrat on l’Agustí va trobar un lloc que es convertiria en centre d’amistats i moltes de les activitats que l’han portat avui fins aquí. Ara escombrem cap a casa, era el Centre Social Catòlic.

La primera i més gran descoberta, una noia que estudiava piano al Social y a qui ell li cantava allò de “Quinze, años, tiene mi amor...”. Era la Dolors Massaguer, que es convertiria en la seva dona i, com diu ell, la víctima i còmplice de totes les seves aventures.

Però també hi van haver més coses. A través del Social va conèixer un grup d’amics que eren socis de l’Atlètic Club de hoquei i se’n va fer soci. Una vinculació que ha perdurat amb el temps, portant-hi els seus fills des de ben petits, fent de delegat d’innombrables equips i ajudant a organitzar campionats. Una tasca que li ha merescut el reconeixement de l’entitat amb l’escut d’or de l’Atlètic i el de la Federació espanyola d’hoquei. Clar que, ara que no ens sent ningú, el que li va fer més il.lusió és que li plantessin un arbre en honor seu. I el que és més important, que no se’l carreguessin quan van ampliar les instal.lacions del club.

Clar que al Tinet li agradava embolicar-se amb tot, i tot i que podríem parlar d’ell com a jugador de futbol sala o actor de teatre dins el Social, ara ens toca parlar del Reis. I és que els Reis Mags, tot i ser mags, necessiten ajuda. I al Social, el Tinet es va trobar embolicat des de ben jove amb tota la gent que s’encarrega any rere any de rebre a Ses Majestats com déu mana.

Quan va arribar a l’organització amb 18 anys la cavalcada comptava amb tres carrosses que fabricava la brigada municipal en hores mortes i uns 200 patges que el Social posava per l’esdeveniment. Les coses, però, van anar evolucionant i el Tinet es va trobar cada cop més ficat a dins l’organització. Es va començar a anar a buscar les carrosses a València d’on encara venen cada any i va iniciar-se l’ampliació i la modernització.

L’Agustí, juntament amb un equip entregat de persones van començar a trobar col.laboradors externs al Social. Hem de posar llums? doncs el Pere Rodríguez ens ajuda amb fars de cotxe i bateries velles. Els tractors que arrosseguen les carrosses fan massa fum? Arriba l’Antoni Gòmez amb tractorets més moderns. I, per cert, on posem les carrosses? Allà sorgia l’ajuda de Carbonell Marcet o en Miquel Caparrós.
Fins i tot, no us sembla que aquí hi falta música? A cercar bandes que ho animin tot plegat!

Les carrosses es multiplicaven i també la gent implicada en fer de patges per omplir-les. La cavalcada va obrir-se a la ciutat. Només per citar un exemple. Quan temps es necessita per vestir tots els patges reials? Que ho preguntin al grup de costura que es passa cada any més de tres mesos per tenir els vestits de gala preparats.

En quaranta anys involucrat en l’arribada dels Reis només hi va haver una vegada que l’Agustí va estar a punt de deixar-ho i va ser amb la gran nevada de 1985. La policia va dir que no es podia sortir i si es feia seria sota responsabilitat del Tinet. Per sort, feia poc que en Frank Batalla havia donat la idea d’incorporar jeeps a la comitiva i van ser aquests qui van portar els Reis a la ciutat aquell any. Superar allò va donar-li forces per continuar. I ben fet, per què gràcies a la seva empenta i la de tota aquesta gent, avui Terrassa pot presumir de tenir una de les cavalcades de Reis més impressionants de Catalunya.

Queda molt per dir i podria parlar-vos també de com va involucrar-se a l’Escola Pia on estudiaven els seus fills per promoure l’esport escolar o els seus mèrits dins la vida professional. Però si hem d’acabar aquesta glossa, fem-ho amb un toc personal.

El dia en que preparàvem plegats aquesta glossa, l’Agustí em va dir, no esperis mai res a canvi, les ciutats no és fan ni cobrant o esperant contraprestacions. Aquesta voluntat de donar-se als altres, ha fet que molts cops hagi estat la Dolors, la seva esposa, qui hagi hagut de tirar del carro familiar. Una generositat de la qual l’Agustí n’està plenament agraït, estic segur que els teus fills, el Ricard, el Joel, el Marc i la Vinyet, així com els teus nets, el Bru i la Queralt, n’estan orgullosos.

Com dius tu, Tinet, les ciutats no es fan soles i cal gent disposada a donar-ho tot. Però a vegades els reconeixements arriben.

Enhorabona, Terrassenc de l’any 2010!