Dels terrassencs de l’any s’acostuma a dir que són persones que han fet ciutat. Amb Jaume Galofre podríem dir que, més que ciutat, ha fet bosc. I és que a voltes ens oblidem que Terrassa seria molt menys si no fos per l’entorn privilegiat de natura en el qual ens ha tocat viure.
Clar que al Jaume la vinculació amb el bosc i la terra ningú li ha hagut de recordar. Aquesta unió li ve de soca-rel. Tota la seva família havia viscut sempre a Montoliu de Segarra, prop de Cervera. Un poblet d’una trentena de cases on van néixer els seus tres germans.

Els problemes de cor de la seva mare i un part complicat van fer que ell naixés a Barcelona l’any 1932. Un part que la mare no va superar i va fer aparèixer la presència d’uns tiets benèvols que van decidir-se a acollir el petit a Terrassa fins que el pare se’n pogués cuidar. El Jaume va arribar a Terrassa en principi per dos anys, però aquí es va quedar.
Es podria haver convertit en un vailet de ciutat. Va estudiar a Cal Senyor Sala, al costat de correus fins als 14 anys, quan va entrar ja al món de la metal.lúrgia on va dedicar la seva vida laboral. El tiet però, manava dos vinyes del compte d’Egara. I el Jaume, des de ben petit, va acostumar-se a anar en acabar les seves obligacions a ajudar-lo i jugar entre vinyes. Tardes, dissabtes i diumenges. Fins i tot quan va conèixer i va començar a festejar amb la Maria, la seva esposa, no va deixar aquesta tasca.

Ja casat i amb la seva filla Mercè al món, el tiet va deixar la feina a les vinyes i el Jaume es va quedar ben penjat. Li faltava alguna cosa i no sabia ben bé que era. I on ho va anar a cercar? Doncs al centre excursionista de Terrassa. Com diu ell, allà tothom hi entrava amb 14-15 anys. Ell en tenia 26, un pèl gran, però va sentir-se com un nen entrant a una tenda de llaminadures. Hi havia un aparador ple d’activitats atractives i el Jaume se les volia cruspir totes. Excursionisme, escalada, esquí de muntanya o alpinisme... Reptes que combinats amb una colla de persones disposades a acollir-lo van fer del Centre una segona família de la qual no n’ha sortit.

Va començar per implicar-se en la secció d’alta muntanya de la qual va esdevenir secretari i als cap d’uns anys president, càrrec que va ocupar del 1966 al 1970. Tot i així, com deia, el Jaume s’ho cruspia tot i, a banda de l’afició per l’escalada, va destacar en la seva participació en rallis d’esquí de muntanya, aconseguint en moltes ocasions medalles d’or i plata.

Un diria que amb tanta activitat es podria haver trencat coll i barres més d’una vegada, però en Jaume només ha tingut una lesió important. Va ser a l’estació de Kandantxu en una escapada d’una setmana amb un amic. Només començar la setmana es va donar la gran patacada i, sentint-se adolorit, va baixar la muntanya a peu per veure un infermer que li va dir que allò no era res. Així que, tot i un cert repòs, ell va continuar esquiant i va tornar conduint fins Terrassa on un traumatòleg li va notificar que s’havia trencat el peroné. El millor és que el metge es va negar a enguixar-li la cama davant la certesa que a aquell pacient no se’l podia lligar massa. I, efectivament, es va recuperar.

Serà el 1982 quan, després de diverses responsabilitats, esdevé president del Centre excursionista. Un càrrec que exercirà fins el 1989 i una època on s’encara a grans gestes muntanyenques, amb pics de 5000 a 7000 metres. Des de baixar al cràter del volcà Guagua Pichincha, a l’Equador, o afrontar el pic Lenin, a l’antiga Rússia. D’aquest darrer, per cert, n’havien de tornar amb els companys amb una llauna de dos quilos i mig de caviar que, finalment, els hi van prendre a la duana.

Però anem al 1986 quan tornant de Vallfogona de veure uns familiars, el Jaume va fitar en l’horitzó una fumarada poc esperançadora. Veient l’abast dels incendis declarats a Montserrat i al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, no va dubtar en posar-se a primera línea per ajudar en les tasques d’extinció.

Com explica el Jaume, aquells incendis terribles van tenir el seu costat positiu al despertar la consciència dels terrassencs. S’havia de fer alguna cosa per ajudar als bombers i així va sorgir l’Agrupació de Voluntaris de Terrassa i també l’Agrupació de Defensa Forestal. Com a president aleshores del Centre Excursionista i bon coneixedor del nostre entorn, l’Ajuntament va fer un encàrrec al Jaume que es convertiria en una de les seves grans tasques. Es necessitava un plànol per saber l’estat dels camins forestals del terme municipal i, no només el va fer, si no que va idear un sistema per assenyalar camins aptes per cada tipus de vehicle, on eren els cadenats, o el lloc de gir dels vehicles... Una filigrana que ha anat renovant any rere any des d’aleshores, recorrent pam a pam cada un dels camins per marcar-ne les variacions. Moltes hores invertides on més d’un cop l’ha acompanyat la Maria, la seva dona, per que no anés sol.

Clar que, posats a fer, per què quedar-se només al Terme de Terrassa? L’any 1986, la Diputació va permetre crear dins el Parc Natural una Comissió consultiva on entitats excursionistes i ecologistes aconsellessin i opinessin sobre les tasques a fer dins el parc. Per votació, en Jaume en va ser escollit representant, per defensar-ne les idees davant la comissió política de la Diputació. Un càrrec que ja fa 24 anys que exerceix. I no us penseu que amb els braços creuats. S’han arribat a encadenar amb els companys per impedir la construcció de la pista de la Mata rodona, on els van detenir. No van guanyar aquella batalla, com tampoc té moltes esperances quan agafa els papers i se’n va a les reunions de la Comissió Política per defensar el seu posicionament. Tot i així, si s’ha de defensar el Parc, es defensa.
A en Jaume Galofre, però, no l’escoltareu pas parlar d’ecologia. Ell es declara un gran usuari i amant d’un medi natural que cal preservar per poder gaudir amb seny. I bé que s’hi ha dedicat. D’on ha tret les hores per fer-ho? Doncs no ho sap ben bé. Però una cosa la té clara, si no hagués tingut el suport per la seva dona Maria, la seva filla Mercé i les seves tres netes (l’Anna, la Laura i la Mariona), no ho hagués pas aconseguit.

El camí no ha estat fàcil i la feina de preservar l’entorn de Terrassa sempre s’haurà de fer. Però amb 78 anys, en Jaume encara s’hi escarrassa. Per això, com si el veiéssim caminar la Matagalls-Montserrat un cop més, li podem dir:

Endavant, Terrassenc de l’any 2010!