Terrassenc de l’Any 2010
Consol Torres i Vidal
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

Només he intentat servir al poble i donar amor a les persones que he trobat al meu entorn. Són paraules de la Consol Torres que em podrien estalviar fer-vos aquesta glossa, doncs resumeixen perfectament el que ha estat el seu tarannà en aquesta vida i el per què es mereix ser nomenada Terrassenca de l’any. Clar que, ja que hi som i amb el permís de la Consol aprofundirem un pèl més.

Diuen que els començaments mai són fàcils i els de la Consol no ho van ser gens. Tot i néixer al carrer Arquímedes l’any 1932, la seva història, com la de molts de la seva generació, va començar amb la guerra on va aprendre una de les lliçons més dures, la de la injustícia i la pèrdua. El seu pare no era de la quinta del biberó, no estava polititzat ni era contestatari. Tot i així, una vaga mentre estava hospitalitzat queixant-se per la qualitat del menjar, va fer que l’enviessin junt als altres pacients cap a la batalla de l’Ebre. Mai més el van veure tornar.

L’enyorança del pare va fer fins i tot, que la Consol es posés malalta, tot i que tenia uns tiets que feien el que podien per ajudar-la. La vida va continuar i el primer canvi que li va portar la fi de la guerra va ser passar de l’escola de les senyoretes Vidal a la Puríssima Concepción. A les monges va ser admesa sense pagar per ser filla de pare “roig”, tot i que, com bé diu ella, li va tocar escombrar escales més d’un cop mentre les companyes tornaven cap a casa. Un fet que acatava, però no acceptava, doncs alguna cosa dins seu ja li deia que la vida havia de ser més justa.

Un cop acabats els estudis, amb 14 anys una cosina de la seva mare la va anar a buscar acompanyada del seu fill per que treballés d’administrativa a la fàbrica. A la Consol no li va agradar la idea i es va tancar al lavabo de casa, fins que la van aconseguir convèncer. Una escena que el nen que observava embadalit li recordaria molts cops de gran quan es convertís en alcalde de Terrassa. I és que el nen era en Manel Royes i la feina era a la fàbrica Royes on la Consol hi treballaria durant més de 30 anys.

Però anem a conèixer la vessant social de la Consol. Podria dir-se que el sentit d’ajuda als altres va començar a aparèixer quan jugava amb la seva cosina, afectada per paràlisi. La Consol la descriu com una artista i una noia molt catòlica. Una religiositat que la Consol també va viure intensament dels 15 als 30 anys. Formava part d’Acció Catòlica, tot i que mai li van posar la insígnia. I és que amb altres amigues formaven part de la colla Trabola, un grup on es divertien i anaven a ballar, un fet no massa ben vist.

Va ser a la trentena quan la vida de la Consol va començar a donar un volt, quan es va decidir a ampliar els seus estudis cursant Assistent Social. Sigui per la coincidència, sigui pel destí, aquesta època va coincidir amb una de les tragèdies més grans viscudes a Terrassa, les riades de 1962. La desgràcia va provocar que el bisbe s’adonés que el barri de Sant Llorenç, un dels més afectats, no tenia parròquia, pel qual es va crear una església amb la qual la Consol hi tindria molt a veure.

L’advocat Pere Capellà es va començar a implicar a redactar informes de tota aquella gent que ho havia perdut tot al barri i la Consol va anar a ajudar-lo a passar-ho tot a màquina. Un dia se li va espatllar la màquina i va anar a cercar ajuda a la parròquia on li va obrir la porta un capellà vestit de carrer. Ni tan sols s’ho creia que fos mossèn. Era el seu primer contacte amb el que serien coneguts com cures obrers.

Va ser a la parròquia de Sant Llorenç on va començar a exercir d’Assistent social als vespres i d’on encara recorda casos com els d’una família amb sis fills on es feien truites amb dos ous i molta farina per apagar la gana de tots. Gent humil per la qual el rector, Damiàn Sánchez, juntament amb altres capellans d’esquerres i voluntaris com la Consol, van lluitar per donar una vida millor. Un nucli de llibertat on en temps de la dictadura es va donar cabuda a tothom i es podien reunir grups com el PSUC o comitès d’empresa que no podien fer-ho a cap altre lloc. A la Consol, com als seus companys, li va tocar córrer més d’una vegada davant els grisos, declarar a comissaria o aguantar gent cridant Viva Franco mentre un dels capellans feia el sermó.

Va ser dins la parròquia d’Egara on a la Consol li van començar a xiular a les orelles per que s’unís a la lluita política. Primer, des del comunisme. Tot i que, com diu ella, no estava per passar d’un dogmatisme religiós a un altre de polític. Així que es va resistir força temps, fins i tot a les propostes d’un jove Manel Royes a qui encobria a la seva feina, cremant a l’estufa del despatx tots els pamflets socialistes que hi amagava.

Va ser Joan Reventós, en una visita a Terrassa qui la va convèncer per entrar al Partit Socialista de Catalunya. El primer secretari del PSC no va necessitar grans discursos. Senzillament li va demanar l’opinió. Un fet que per la Consol va ser suficient.

La dissolució del nucli d’esquerres de la parròquia i la nova implicació en la política la van portar, sense esperar-s’ho, el 1979, a ser part del primer equip de govern democràtic a l’Ajuntament de Terrassa. Dins el consistori, Manel Royes, li va encarregar portar el departament de serveis socials, que fins aleshores només existia pel nom. Com diu ella, en aquella regidoria només hi havia algú que anava a firmar cada mes.

Hi havia molta feina per fer i molts pocs diners per fer-la. Ella continuava treballant d’administrativa, així que amb un interval escàs per dinar passava de la fàbrica a un ajuntament on calia solucionar els problemes que provocava el tancament del tèxtil. Seva va ser la idea d’emprar el poc pressupost per pagar els serveis dels mateixos assistents de Càritas per tenir serveis als barris. Va ser el primer d’un llarg seguit de passos per crear un teixit social des de l’ajuntament. Una tasca que va desenvolupar durant 16 anys i va concloure amb gairebé 20 assistents socials ja contractats per l’ajuntament.

Acabada la vida política va ser el moment de complir la seva darrera promesa. Mentre era a la regidoria un bon amic, Pere Baltà, va burxar-la per que s’unís a la tasca de PRODIS. I, tot i que ho sembli, la Consol no té super-poders així que va dir-li allò de quan acabi podràs comptar amb mi. I així ho ha fet. Tot i que la malaltia de Parkinson li hagi manllevat certa mobilitat, porta des d’aleshores intentant portar el seu gra de sorra a una associació entestada en donar una vida digna a les persones amb paràlisi cerebral.

Amant de viatjar, col.leccionar petits objectes i sobretot, d’ajudar als altres, no puc acabar aquesta glossa sense fer honor a un requeriment de la Consol. Ella pot ser terrassenca de l’any però vol el reconeixement pels altres. Sobretot per l’equip de Prodis, on tècnics qualificats i ben preparats s’esforcen molt cobrant el poc que els hi atorga el seu conveni. Són paraules de la Consol, no meves. I és que sembla entestada en no deixar una sol oportunitat per fer de la nostra ciutat un lloc un pèl millor per la seva gent. Consol això t’honora, i et fa mereixedora del títol de Terrassenca de l’any 2010!

Enhorabona!

 

 


Glossa escrita i llegida per Josep Miquel Villagrasa i Rodés al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 12/12/2010

 

Inici