Anem ara a intentar teixir una història de betes i fils, de memòria i descoberta. Com si es tractés d’un gran tapís, la història d’una ciutat com Terrassa no s’entén sense cada un dels pedaços de vida que conformen els seus ciutadans. Clar que, el temps passa i les teles es malmeten. I si ens descuidem, sovint les arnes de l’oblit se’ns mengen la memòria.

Es per això que necessitem de persones com la Mariona Vigués i Julià que ens ajudin a fer memòria, a treure la pols de records i descobrir retalls d’una història terrassenca que teixim dia a dia. La Mariona ha fet de l’ensenyança de la història i la recuperació de la mateixa un eix fonamental d’una trajectòria que avui la fa mereixedora de ser nomenada Terrassenca de l’any.

Tot i que la Mariona està acostumada a parlar davant alumnes i públic, puc confiar-vos que li agrada més ser observadora, que protagonista de la història. Però, avui, Mariona, ens toca teixir la teva trajectòria i aquesta comença, justament, per una tenda de vetes i fils, per l’Esmeralda.

Segur que a tots nosaltres se’ns faria difícil imaginar un carrer Sant Pere sense la presència al número 47 de la merceria L’Esmeralda. Va ser als volts de la guerra que una família gironina va arribar a la ciutat per comprar un negoci que es convertiria en part la història de la nostra ciutat. Es tractava del Florenci i la Pepita, acompanyats de la seva filla Dolors qui, en créixer, tot i fer-se mestra, s’acabaria unint a un negoci que, encara avui, amb 87 anys, continua governant.

Va ser darrera aquells taulells on els clients que entraven l’any 1956 podien escoltar un somiqueig apagat d’una nena acabada de néixer que només s’adormia si l’acomodaven dins una de les capses grosses de material. Com podeu imaginar, parlem de la Mariona.

Era la segona de quatre germans, la Montse per dalt i la Carme i el Quico per baix. El poc temps que es portaven amb la Montse va fer que fos escolaritzada abans, així que sempre es va trobar anant amb alumnes més grans que ella. Tot i compartir curs amb la seva germana, les dues van demostrar tendències ben diferents i al batxillerat a la Puríssima, la Mariona ja va tirar cap a les lletres mentre la Montse ho feia cap a les ciències. Unes aules a la Puríssima on, per cert, la nostra terrassenca de l’any avui dia exerceix com a professora.

Anem ara a inicis dels setanta quan la Mariona forma part de la primera promoció de COU i, per aquelles caramboles de la història, la única que no va haver d’enfrontar-se a la selectivitat. Així es va trobar formant part de la primera promoció de la llicenciatura de Geografia i Història de la Universitat Autònoma. Una universitat en construcció i marcada per les protestes de la transició, però amb professors de renom com Pallach, Sobraqués, Joaquim Nadal o Juli Busquets... Unes classes i un temps on la Mariona Vigués va començar a ser plenament conscient que la història no estava tan lluny, començant per ella mateixa i per la pròpia ciutat.

Una primera lliçó que no va tardar en poder transmetre als altres, doncs només amb 20 anys i cursant quart de carrera, ja va començar a exercir de professora d’història contemporània a l’Escola Pia a alumnes pocs anys més joves que ella. Una època intensa, si tenim en compte que només acabada la carrera es va casar amb l’Aleix i va entrar en contacte amb el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa.

Va ser en el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa on la Mariona va trobar un grup de professionals voluntariosos disposats a fer una tasca totèmica: elaborar un manual de la història de Terrassa. S’havia d’unir en un sol bloc tots aquells escrits realitzats fins al moment. Amb la presidència del Miquel Soler, el grup es reunia a les golfes de la biblioteca Soler i Palet i cercaven complicitats per fer de la preservació de la història a la nostra ciutat quelcom més que bones intencions. Va ser l’any 1995 quan la Mariona en va assumir la presidència que va exercir fins el 1999 intentant professionalitzar la història. Calia convèncer les entitats locals per cercar en les pròpies arrels, assolir convenis amb l’Ajuntament, el Museu de la Ciència i de la Tècnica, la Casa Galeria, la Fundació Torre del Palau... Diu la Mariona que no sempre s’entén que això de teixir la història porta el seu temps, però els historiadors han anat prenent importància al teixit de la ciutat. Bona mostra és la revista Terme, publicada pel Centre amb la col.laboració de l’Arxiu Històric Comarcal, i que enguany arribarà al seu 25è aniversari.

Però parlem d’una altra gran entitat amb la qual la Mariona Vigués ha estat i està fortament vinculada: l’Arxiu Tobella. Com explica ella mateixa, n’havia estat usuària molt abans d’implicar-s’hi. Apassionada per veure la història des d’aquestes finestres del temps que són les fotografies, es va involucrar en un projecte de preservació d’un material valuós i fràgil. Exercint-hi diverses responsabilitats, va arribar a la seva presidència per accident l’any 2001 i està orgullosa d’encapçalar una entitat que ha atorgat l’honor a Terrassa de ser l’única ciutat que publica un anuari des de fa més de 30 anys. Un mèrit que la Mariona atorga sobretot a la Montse Saludes. Per cert, Mariona, aquesta edició com a Terrassenca de l’any t’hi tocarà sortir.

Si parlem d’honors però, crec que un dels quals se sent més orgullosa la Mariona és el d’haver transmès la seva passió per la història a generacions i generacions d’alumnes de l’escola Pia. Ha tingut alumnes coneguts com el Toni Soler o el Pere Arquillué, però als qui recorda especialment són aquells que van marxar abans d’hora. Té un sistema secret per recordar els noms oblidats d’alumnes i un sistema no tan secret per que els joves aprenguin a valorar la història que els envolta. Amant de la història oral, ha aconseguit que alumnes assolissin premis acadèmics al mateix temps que recuperaven la memòria dels seus avis.
La Mariona recorda amb un somriure com néts i avis han treballat conjuntament per recuperar petits pedaços d’història fent aquests treballs. També se la pot veure somriure recordant com va resseguir les línies del temps per teixir la història de l’Escola Pia a Terrassa. Un somriure que no amaga les dificultats viscudes per reunir la informació, tenint en compte que els arxius dels escolapis van desaparèixer sota les flames a la Setmana Tràgica i la Guerra Civil.

Les dificultats, però, no semblen desanimar la Mariona. No li ha mancat mai temps per acceptar treballs d’indagació històrica o fer xerrades magistrals sobre els aspectes més diversos de la història de Terrassa. En un temps on el mecenatge s’ha acabat, comparteix amb el seu marit Aleix la passió per preservar totes aquestes petites-grans institucions terrassenques que mantenen viva la nostra ànima i la nostra memòria. Ah, i no us penseu que dona totes les feines per concloses. Doncs encara afirma, hi ha metres i metres d’arxiu municipal esperant ser explorats.

Si us pregunteu si la Mariona descansa us diré que si. A voltes s’escapa per passejar a vora el mar a l’hivern a la seva estimada costa gironina. Però torna, sempre torna cap a Terrassa. Per ajudar-nos a recordar que formem part de la història d’una gran ciutat.

Enhorabona, Mariona Vigués i Julià, Terrassenca de l’any 2010.