Terrassenc de l’Any 2011
Teresa Raich Agea
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

La modèstia és un dels valors compartits per tots els terrassencs de l'any, d'aquesta i altres edicions. Sempre tenen a punt un “Jo no. N'hi ha d'altres que ho mereixerien”. La Teresa Raich encarna clarament aquest valor d'humilitat que, justament, la fa mereixedora del reconeixement.

Com veureu, la Teresa s'ha passat tant temps en aquesta vida lluitant que no ha tingut un moment per parar-se a observar el bé i la bondat que deixava rere les seves passes.

I és que la vida no ha estat fàcil. La Teresa va néixer fa 83 anys en una família humil i treballadora. Membre d'una generació que va patir la guerra de petits, encara recorda la seva mare, la Conxita, treballant de telefonista a les Fonts durant la guerra i utilitzant el seu lloc de treball de forma altruista. Avisava a aquells qui les brigades de les FAI anaven a ajusticiar enmig la nit. Gestos perillosos en temps de guerra i sense premi d'una dona que s'havia vist obligada a anar a robar cols de matinada per matar la gana que passava la família.

Mai hi va haver molt a casa, menys tenint en compte que el pare de la Teresa va morir quan ella tenia 14 anys. Tot i així, la seva mare sempre tenia un gest, un ròssec de pa, un instant per aquell qui ho necessitava. I això anava calant en l'aprenentatge i el ser de la nostra terrassenca per no abandonar-ho mai més.

Un caràcter altruista que Teresa Raich ha unit sempre de forma íntima i personal a les seves creences. Un catolicisme que, com diu ella, és de comunitat de base.

Així, més enllà dels estudis de comerç i comptabilitat que va cursar i la feina d'administrativa de la seva joventut, sempre va dedicar un espai a la comunitat cristiana. Ja fos amb la Confraria Teresiana, on va poder copsar els primers gestos d'obra social, ja fos en el Centre Social Catòlic, un espai molt més de lleure on va conèixer el que seria el seu marit i pare dels seus quatre fills, el Jaume Rosaura.

Justament és la història d'amor amb el Jaume la que ens marcarà en aquesta història. Perquè la seva història podria haver anat d'una altra manera i la vida no ho va voler i això dona encara més valor a la tasca que ha realitzat la Teresa.

El Jaume i la Teresa es van casar l'any 1956. El Jaume era un home llest i amb empenta que capitanejava l'empresa familiar de maquinària tèxtil Rosaura i Boada. La Teresa va deixar la feina fora de casa per concentrar-se en la família i en pocs anys eren pares de 4 fantàstics fills, el Joan, la Montserrat, el Jaume i la Concepció.

La història d'una família normal que es va estroncar quan el Jaume, amb 41 anys, va patir un ictus cerebral fulminant. Una malaltia que no el va matar ni li va robar la intel·ligència, però el va deixar postrat i sense ser propietari del seu cos pel que li restaria de vida. Una situació on la Teresa va haver d'agafar novament les regnes de la família.

Van tornar a venir anys de dificultats on l'ajuda d'amics i família, especialment les mares del Jaume i la Teresa, no els hi van evitar la pena. La llum d'un nou camí vindria de la mà d'un amic de la família, en Josep Casas , i del projecte que engegava: els Tallers Amat Roumens . Des de la malaltia d'en Jaume, la Teresa s'havia trencat el cap per trobar una feina on el seu marit pogués treure fruit a la seva capacitat intel·lectual. Com explica la Teresa, el primer dia que van anar als tallers amb en Jaume per veure quina feina hi podia fer no va ser fàcil trobar-li un lloc. Ara bé, quan en Josep Casas li va proposar entrar a treballar als tallers a ella també se li va obrir el cel. La Teresa encara recorda com, baixant cap a casa amb en Jaume, plorava de felicitat.

Una felicitat que va transmetre durant anys i anys de feina intensa i complexa als Tallers Amat Roumens amb els discapacitats. En Jaume va morir quan la Teresa tenia 50 anys i ella va continuar fins a jubilar-se la seva tasca dins els tallers. Una feina que, com diu ella, feien amb el cor i el cap, sense títol i aprenent sobre la marxa davant els problemes que anessin sorgint.

Als 62 anys, finalment, va deixar pas a les noves generacions de professionals ja especialitzats. Va ser en la jubilació quan la Teresa també va poder intensificar la seva acció com a voluntària. I és que, que us pensaveu? Mare, esposa, treballadora, cuidadora... No, no n'hi havia prou.

Com dèiem abans, la Teresa sempre ha estat involucrada en moviments cristians de base, fent de les seves creences acció. Així es va unir a totes aquelles veus que a inicis dels vuitanta volien participar en la nova democràcia eliminant desigualtats des del carrer. A Terrassa l'any 1981 es va celebrar l'Assemblea del Poble de Déu. La Teresa junt amb en Manolo Seliva , mossèn de la parròquia de Ca n'Anglada, van formar la Comissió d'Assumptes Socials. Les Germanetes de l'Assumpció a Ca n'Anglada els hi van deixar espai i, en descobrir l'existència i la feina de Justícia i Pau a Barcelona en la promoció i defensa dels drets humans van decidir sumar-s'hi.

Va ser en aquelles mateixes dates que a Terrassa s'obria el Mòdul penitenciari a l'Hospital de Terrassa i és en aquesta institució on la Teresa i altres voluntaris de Justicia i Pau han portat des d'aleshores la seva tasca més destaca.

Imagineu-vos persones perdudes. Persones que han fet coses terribles i estan pagant el seu càstig en solitari. Abandonats per família i amics, es troben que una desconeguda dedica la tarda dels dissabtes a anar-los a veure, escoltar-los i ajudar-los en aquelles petites gestions que puguin assumir. Aquesta ha estat una tasca que la Teresa no ha abandonat mai des que es van començar les visites. Després dels dinars familiars, en les situacions més difícils, ha continuat anant cada dissabte a visitar aquests presos malalts.

La tasca, com explica la Teresa, no és fàcil. Alguns funcionaris veuen el voluntari com un intrús dins el seu territori i, dins les portes de les presons, tots ho imaginem, continuen passant coses terribles. Tot i així, homes terribles que mai han conegut la bondat de l'altre es sorprenen davant la mà estesa del desconegut i, molts d'ells, han demanat que se'ls continués visitant un cop abandonat l'hospital penitenciari. Això ha ajudat a ampliar el servei de visites a la Model, Brians 1 i Brians 2 un cop al mes.

El que ens hauríem de preguntar és que pensarien aquests presos si sabessin qui és la dona que tenen al davant?. Que pensarien si coneguessin els obstacles que ha hagut de saltar? La malaltia del marit, de la qual hem parlat, un greu accident del fill gran, el Joan, que la va deixar amb l'ai al cor o, més recentment, la pèrdua d'un fill, el Jaume , amb només 46 anys... Males passades d'una vida a la qual sempre ha plantat cara i on mai ha defallit.

De fet, si parleu amb la Teresa Raich, podreu sentir l'espurna d'una esperança que la continua fent tirar endavant. Una dona senzilla i amb empenta, una àvia orgullosa dels seus 10 nets i, sobretot, pel que avui ens ocupa, una terrassenca de la qual aprendre en moments de defalliment. Per la teva força i exemple, Teresa Raich, avui et diem, enhorabona terrassenca de l'any 2011.

 

 


 

 


Glossa escrita i llegida per Josep Miquel Villagrasa i Rodés al Centre Cultural de Caixa Terrassa – 11/12/2011

 

Inici