Terrassenc de l’Any 2012
Lídia Campà i Boròbia
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

 

Quí no ha cantat a la dutxa? Quí, de tots els que estem avui aquí, no hem cantat alguna vegada una cançó amb els amics o, directament, hem assassinat les orelles dels veïns tot cantant nadales amb la família el dia de Nadal?

La música forma part de les nostres vides i tothom que hagi compartit vida amb la Lídia Campà, terrassenca de l'any 2012, ho té present. Per què la Lidia té la capacitat de fer entendre que la música no és només música i que, a través de la mateixa, es pot transmetre valors, trobar l'amor, crear amistats i, també, fer ciutat.

La Lidia sembla portar la música dins els seus gens ja que la seva història sona amb una musicalitat pròpia.

Una història que comença a un turó davant l'Ermita de Can Boada del Pí, al Camí antic de Vacarisses. Allà va nàixer Lídia, filla com diu ella d'un senyor de Vacarisses, el Maties, i d'una navarresa, l'Ana. La seva família formava part del bàndol perdedor de la guerra on el seu avi matern fins i tot va ser assassinat per ser secretari de l'UGT.

El pare treballava de metal·lúrgic a Cal Closa i la mare es guanyava la vida planxant. La Lídia va créixer i es va formar en els seus primers anys a casa d'un veí picapedrer que li va ensenyar a plantar cigrons, esmolar eines i escriure les seves primeres lletres amb un pal al terra.

Una educació oberta i lliure per l'època que va poder completar dels 6 als 9 anys a casa d'una mestra republicana a qui havien prohibit exercir per ser protestant. Amb sis o set nens més va compartir aprenentatge en classes al jardí o observant granotes a l'estany.

A la mateixa època va rebre les seves primeres nocions de música aprenent a tocar amb un piano que li va caure del cel. I és que malgrat la modèstia amb que vivien, sense aigua corrent ni electricitat, un amic del seu pare els hi va regalar un piano per tenir a casa. Una formació musical que completaria cantant a la coral de l'església protestant on anava amb els seus pares.

Escoltant la història d'aquells primers anys no us estranyarà que us digui que la Lídia Campà tenia ben clar des de petita que volia ser mestra . També podreu entendre com, amb una història així, la nostra terrassenca de l'any entengui la música com a part de la vida i l'hagi incorporat sempre a la seva tasca com a professora.

Una vocació, la del professorat, que va començar ben d'hora. I és que si als 9 anys va ser escolaritzada al Cultura Pràctica, als 14 ja va començar a donar classes com a mestra i ajudant de mestra. D'acord amb els estudis de l'època, dels 16 als 19 anys va estudiar magisteri i ja amb 19 anys va poder començar a exercir a la mateixa escola Cultura Pràctica.

I és bo escoltar com, des del primer moment, la Lidia va incorporar la música a les seves classes. De fet, ho va fer d'una forma absolutament intuïtiva i no va ser fins que va anar a Anglaterra que va poder aprofundir en aquest coneixement.

Després d'un any exercint a Terrassa, va anar a fer d'au pair a Londres durant un any i mig a un casal de solidaritat d'un barri obrer. Era inicis dels anys setanta i allà s'acollia gent de tot tipus amb dificultats. Ella va aprofitar per ajudar, aprendre anglès i tenir algunes experiències úniques.

Així podem explicar que, per una jugada del destí, va acabar cantant amb una increïble Coral al Royal Albert Hall de Londres. No va ser la única gran experiència musical, doncs també va poder fer un curs intensiu a l'escola de Juliette Alvin, una de les grans precursores de la musico teràpia en l'educació.

Això li va permetre estructurar la seva forma d'emprar la música com a eina d'aprenentatge i, en tornar a Terrassa, ho va aplicar a la seva feina com a tutora de vuitè a l'Acadèmia Martí. Com a professora ensenyava de tot als nens i nenes, però la flauta i la guitarra mai faltaven a les seves classes.

La Lídia repeteix sovint amb modèstia que la seva educació musical és precària, però això no li ha impedit transmetre aquesta passió en tots els camps. Fins i tot, en aquella època, tocant en un grup de folk o fent de clown amb un acordió en cercaviles infantils.

D'aventura en aventura, a la Lídia li va arribar l'oportunitat d'anar a treballar a un orfenat de l'Església anglicana a les Illes Maurici. Un viatge on va poder participar en la conversió de l'orfenat en una residència per nens cecs i treballar pels necessitats. Dos anys intensos on va conèixer un músic mauricià, Erwin Sewton , que es convertiria en el seu futur marit i pare de la seva filla Anais.

Però això ja succeiria a casa, de tornada a Terrassa, a inicis dels vuitanta on va posar-se a treballar al Col·legi d'Educació Especial Verge de Fàtima.

Va ser una època apassionant, recorda la Lídia, on tots els mestres treballaven conjuntament per incorporar la música a l'aprenentatge, muntaven espectacles musicals i gravaven cançons entre tots els professors. Un treball que combina ampliant també els seus estudis amb més cursos de musico teràpia i especialitzant-se en pedagogia terapèutica.

L'any 1986 faria un pas més en aquest fantàstic viatge i arribaria al que segurament ha estat el seu gran projecte. Vaja, en altres paraules, comença a treballar a l' Institut Torre del Palau.

És en aquest centre on tota l'experiència acumulada per la Lídia es concentra en la gran iniciativa de la Coral. Una Coral que neix per la insistència d'una nena, anomenada Lídia també, que comença a perseguir-la a totes hores demanant-li una oportunitat per cantar.

No crec que fes falta molt per convèncer la Lídia que finalment es va animar i va iniciar la Coral amb només sis nenes i dos nens.

Com amb tot, no va ser fàcil engegar, sobretot pels nois que veien com els seus companys els hi deien que allò era cosa de nenes.

Tot i així, el projecte va prosperar i, any rere any, la Coral va anar creixent fins a arribar als cent alumnes, amb membres des de primer d'ESO fins a segon de batxillerat.

La Lídia defineix la Coral com un projecte pedagògic i es pot dir que hi ha posat tots els sentits per que fos així. Mai ha estat una activitat obligatòria i tan sols es demanava als alumnes implicació. A les hores del patí la Lídia feia assaig amb els alumnes i els organitzava en famílies per tal que els més gran guiessin els més joves. Cap veu sobrava i, com diu la nostra terrassenca de l'any, tothom pot cantar si se li dona l'oportunitat.

Per ella sempre ha estat més important cantar cançons amb significat i aconseguir una bona relació dins la coral que no pas arribar a ser estrelles. I, com a recompensa per la feina feta, tots els anys que la Lídia ha dirigit la Coral s'ha encarregat de dur-la arreu, fent d'aquesta una ambaixadora del nom de l' Institut i del nom de Terrassa dins i fora de les nostres fronteres.

També va ser idea de la Lídia la popular cantada de nadales davant de l'Ajuntament. Un acte que la Coral Torre del Palau ha convertit en un clàssic, malgrat que el primer any ho van fer sense permís i la policia municipal els va advertir que estaven envaint la via pública.

Anècdotes a part, si parleu amb la Lídia us adonareu que del que està més orgullosa és del que cada alumne ha pogut treure a nivell personal de la coral.

Un valor que ha traslladat a altres Corals que encara dirigeix com la Coral de Pares d'alumnes del Torre del Palau o la Coral de voluntaris de la Creu Roja.

Ara que ja està jubilada encara continua col·laborant amb el seu successor davant la coral, el Jordi Cunillera , i aprofita la seva mateixa casa per assajar amb dels corals que segueix dirigint.

Es nota que li agrada ensenyar i ajudar a la gent que trobi el mateix que ella ha trobat a la música.

Com diu la mateixa Lídia, cadascú de nosaltres és potencialment complementari dels altres. Cadascú té la seva capacitat. Algú arregla ordinadors, ella transmet valors.

I si li parleu de Terrassa us dirà que quan ha viatjat sempre l'ha trobat a faltar perquè Terrassa és la seva gent, els alumnes, els amics, la família que l'han complementat.

Doncs justament per això som avui aquí. Perquè tu, Lidia Campà, has complementat moltíssim terrassencs i terrassenques i has promogut el nom de la ciutat amb un forma fantàstica de transmetre la música.

Enhorabona, Terrassenca de l'any 2012.


Glossa escrita i llegida per Josep Miquel Villagrasa i Rodés al Teatre Principal de Terrassa – 3/12/2012

 

Inici