Terrassenc de l’Any 2012
Joan Vila i Roure
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

 

Minusvàlid; Discapacitat; Disminuït; O bé, patir un diversitat funcional. Quina és la fórmula correcta per designar una persona amb alguna de les seves capacitats alterades? És més, com pot ser que algunes d'aquestes designacions facin que, a vegades, es deixi de valorar una persona com una persona completa?

Conèixer i parlar amb Joan Vila, conèixer la seva història, fa que et plantegis totes aquestes preguntes i unes quantes més. Els seus mèrits són molts, ara els coneixerem. Però només per la seva capacitat de punxar consciències es mereix ser terrassenc de l'any 2012.

El Joan va nàixer a Ullastrell l'any 1955, fill de la Montserrat i el Martí. La seva era una família modesta però amb empenta. Ho demostra que els pares decidissin enviar-lo a l'Acadèmia Maragall a Terrassa a acabar els seus estudis, farts que el Joan estigués educat per ex-militars a l'escola del poble.

Aquí ja va començar la seva estreta vinculació amb Terrassa on baixaria també a ajudar els pares a vendre al Mercat de la Independència i, posteriorment, als 18 anys començaria a treballar a la casa de filatures Serra.

Com a mostra que el Joan Vila és d'aquells a qui els hi agrada no parar de moure's hem d'explicar que en aquests primers anys viu al poble i baixa a Terrassa a treballar. Així que, quan es casa amb la seva dona, la Carme, que fa? Doncs passa a fer just el contrari: Va a viure a Terrassa i anirà a treballar a una empresa d'Ullastrell.

Amb la Carme tindran dos fills, el Rafael i l'Anna, i el Joan combinarà durant tots aquests anys la seva feina a Ullastrell, la seva família i el que serà una passió continua: la implicació amb el seu entorn.

Així, si el seu cul inquiet ja l'havia portat a crear associacions de joves a Ullastrell, a Terrassa tampoc pararà quiet i després d'uns anys al món sindical, s'implicarà fermament a l'Associació de Pares i Mares de l'Escola Marià Galí, on estudien els seus dos fills. Aquesta implicació l'ajuda a conèixer altres associacions de la ciutat, associacions de veïns i responsables polítics. Una xarxa de contactes que, com comprovareu, sabrà emprar més endavant.

Arribem però, a la data clau que canviarà la vida del Joan . Als 49 anys dues hèrnies a l'esquena l'obliguen a passar pel quiròfan i el metge li anuncia que no podrà seguir treballant.

De fet, el mateix metge li recomana que és miri si pot obtenir el certificat d'invalidesa. No només pel resultat de l'operació, sinó també pels problemes de visió que el Joan arrossega des del nàixer.

I aquí ve el detall més espectacular de la història d'aquest terrassenc de l'any 2012. El Joan sabia que tenia problemes de visió? Clar que ho sabia! Els havia patit sempre. No podia conduir, de petit tenia problemes a classe, tenia la casa plena de lupes per poder llegir però mai s'havia considerat discapacitat. Els seus ulls havien de superar 4 afeccions diferents i la seva vista s'havia anat reduint al llarg de la vida fins a arribar a ser de només el 25% de capacitat.

Un diria que de no ser per aquella operació el Joan hagués continuat qui dia passa any empeny malgrat aquests problemes. Per això, quan li donen la invalidesa del 100% li donen un mitjà, un recurs que aquest terrassenc sabrà convertir en una raó de vida.

Si al començament d'aquesta glossa ens preguntàvem quina designació era correcta o incorrecta per una persona amb diversitat funcional, veient la història del Joan podem pensar que cap paraula pot fer-hi justícia.

El Joan Vila Invàlid al 100%? Bé, per treballar com fins aleshores, potser, però para de comptar.

I és que si s'havia passat la vida implicat en mil i una causes, no s'implicaria també en ajudar a totes aquelles persones, com ell, “incapacitades”?

Aquest esperit d'acció és el que el porta a contactar amb l'associació de discapacitats de Terrassa, l'ADIFTE. L'associació havia aconseguit mèrits remarcables com fer de Terrassa una de les primeres ciutats on les persones amb discapacitat poguessin aparcar a les zones de càrrega i descarrega, però en aquells moments estava en hores baixes. És per això que el Joan, mà a mà amb el Salvador Torres , es decideixen a rellançar-ne l'activitat. Així neix DISMIFÍSICS, Prou Barreres! Una nova iniciativa per lluitar contra la discriminació dins la ciutat.

Des del primer dia, ell i els seus companys comencen a treballar amb una nova perspectiva on es considera que, per assolir objectius, cal treballar mà a mà amb l'administració, lligar l'acció a les associacions de barri i demostrar que les persones amb diversitat funcional són una part més de la nostra ciutat.

Si algú creu en el famós eslògan “ Terrassa, la ciutat de les persones ” no tinc cap dubte que és el Joan Vila. De fet, ell va més enllà i afirma que la feina de DISMIFÍSICS és transmetre que Terrassa és la Ciutat de TOTES les persones.

I per aconseguir-ho, el nostre terrassenc de l'any s'ha convertit en un negociador, un lluitador de guant blanc.

El Joan no creu que hi hagi d'haver un enfrontament o una lluita oberta per aconseguir eliminar les moltes barreres que encara existeixen a la nostra ciutat. Creu que a qualsevol persona, si se li expliquen les coses, si se li fan veure aquestes barreres, es posarà del seu costat. I de moment ha estat així.

Des de Dismifísics, el Joan i els seus companys d'associació han creat un grup obert, on no es paga quota i cada membre és un activista.

El treball es realitza al carrer, dia a dia, on amb l'ajuda de les associacions de veïns, parlant amb els serveis d'assistència social, anant casa per casa, detecten aquelles persones amb problemes i que requereixen de la seva ajuda.

Si qualsevol membre de l'associació es troba amb una barrera a superar, si hi ha alguna obra que no respecta els drets de les persones amb diversitat funcional, no es queden de braços creuats.

L'actitud oberta del Joan Vila l'ha fet ben conegut a tots els despatxos on es poden decidir i es decideixen coses de Terrassa. Creu en el diàleg però, també, en tenir les coses ben lligades.

Així, al treball de carrer, hi ha sumat la capacitat per assolir fites concretes, com un punt d'atenció a les persones amb discapacitat, el PUMAD, i la creació d'un referent intern per que els temes relacionats amb la discapacitat no quedin estancats en els canals de l'Administració pública.

El Joan diu amb orgull que han aconseguit que qualsevol acord sorgit de la Taula de la Accessibilitat sigui escoltat per l'administració i els grups polítics representats a la mateixa.

I és que la integració, explica el Joan, passa per entrar als llocs de forma normal sense que hagis d'entrar d'estranquis per la porta del darrera com si una cadira de rodes et convertís en una mercaderia més.

El Parc de Vallparadís és una mostra fantàstica d'aquesta política. Som pocs els ciutadans de Terrassa que ens parem a pensar que a la nostra ciutat tenim un dels parcs públics més grans i amb millor accessibilitat de tot Europa. Una fita que, pel Joan, és un orgull que la ciutat hauria de tenir més present.

Tampoc ens parem a fixar-nos en el nostre servei de bus i, gràcies a la col·laboració entre l'Ajuntament i DISMIFÍSICS, s'ha aconseguit que els autocars ofereixin un servei òptim a aquells ciutadans amb dificultats físiques.

I és que, si bé l'ajuntament va instal·lar en primera instància elevadors electrònics als vehicles amb tota la bona intenció del món, des de Dismfisics es van adonar que, en el dia a dia, aquests s'espatllaven cada dos per tres. Així, des del propi ajuntament es va trobar una alternativa d'elevador manual senzill d'emprar que actualment està permetent que cap persona es quedi a terra per culpa d'una errada mecànica.

Són graons que la nostra ciutat ha anat escalant per poder arribar a ser una ciutat per a totes les persones .

Però, com que la feina no s'acaba i queden moltes coses per fer, aquest mateix any s'ha pogut firmar el Pacte de Terrassa per l'Accessibilitat Universal . Un acord que pretén donar un nou impuls al procés de millora i implicació de tots els ciutadans en aquest camí d'igualtat.

I amb tot això el Joan Vila no para i sembla no voler parar. I ens avisa, estem a una societat que cada dia envelleix més i el seu treball d'avui, que sembla per un pocs, en realitat ens acabarà beneficiant a tots. No hem d'esperar a tenir problemes per saber que encara hi ha barreres per superar.

I estem segurs, Joan Vila, que amb la teva ajuda i la de DISMIFISICS podrem superar aquestes barreres. Per això, ens omple d'orgull comptar amb un lluitador com tu que es mereix l'honor de ser nomenat Terrassenc de l'any 2012. Enhorabona!

 

 


Glossa escrita i llegida per Josep Miquel Villagrasa i Rodés al Teatre Principal de Terrassa – 3/12/2012

 

Inici