Terrassenc de l’Any 2013
Rafael Aróztegui Peñarroya
Autor Glossa: Anna Muñoz Núñez

Rafael Aróztegui Peñarroya: Col·laboració

El Rafael Aróztegui va néixer el 10 de setembre de 1945, i això va condicionar que l'avui Terrassenc de l'Any pels seus valors personals i el seu terrassenquisme vingués al món precisament a Sabadell. La seva mare, la Josefina Peñarroya, tenia parts difícils i ella i el seu marit, el Rafael Aróztegui pare, havien decidit que el doctor Mundó els atengués tots -els Aróztegui Peñarroya són cinc germans. Però el doctor Mundó feia vacances al mes de setembre i el metge que el substituïa tenia la clínica a Sabadell...

En qualsevol cas, al cap de cinc dies, en Rafael Aróztegui fill va tornar a casa, i va ser batejat al llavors considerat baptisteri de Sant Miquel, a les Esglésies de Sant Pere. Un espai emblemàtic que avui sabem que en realitat tenia funcions funeràries a l'època dels romans i que en l'actualitat forma part de la seu d'Ègara. Les coses canvien encara que en el fons continuïn sent el mateix.

Tres són les passions de Rafael Aróztegui. La seva família, en especial la seva dona, Maria Galí, amb qui ha compartit vida i feina; els seus dos fills, la Susanna i el Nebridi, i els seus tres néts, el Biel, la Mercè i l'Aleix. Les altres dues són la fotografia i una vocació innata per col·laborar amb projectes culturals, d'oci, esportius…, en definitiva, totes aquelles activitats en què l'entrega desinteressada és la que aconsegueix que acabin sent una realitat i moltes vegades un èxit. Després de parlar amb ell, jo m'atreviria a afegir una altra passió, si m'ho permet: l'urbanisme, especialment el terrassenc. Un interès molt vinculat al de la fotografia i a la seva especial dedicació a comparar imatges antigues de llocs i de fets amb imatges actuals. Una manera de constatar el pas del temps i, moltes vegades, els canvis socials i tecnològics.

El Rafael Aróztegui va ser alumne de Can Colapi fins a 4rt de Batxillerat, llavors els responsables de l'escola van parlar amb els seus pares i, malgrat no haver suspès mai cap assignatura, els van aconsellar que deixés els estudis i es formés per entrar a treballar. Era el 1963 i en Rafael Aróztegui tenia 18 anys. Fins llavors no havia tingut contacte amb la fotografia, però un seu tiet, que sí que hi era aficionat i portava els negatius a revelar a la botiga dels germans Bros, al carrer Major, es va assabentar que allà necessitaven un aprenent i va recomanar el seu nebot. Una casualitat, o no, providencial per al futur d'en Rafael Aróztegui.

Per explicar-me on era la botiga dels germans Bros, el Rafael Aróztegui dibuixava sobre un paper, amb precisió, els carrers. L'antic carrer de la Unió sense sortida al carrer Major; el corraló del carrer de les Parres que sí que connectava amb el carrer principal i com una casa vella es va convertir en un bloc de pisos nous en què la botiga de fotografia i el laboratori de revelat ocupaven els baixos i part del primer pis. Amb la mateixa precisió recorda carrers i carrers de la ciutat, ubicacions, història dels edificis emblemàtics i com s'han transformat amb els anys i l'evolució urbanística.

El Rafael Aróztegui concep la fotografia com un ofici, més que com una activitat artística o de caràcter intel·lectual. Afirma que ell serà fotògraf fins que es mori, com un llauner o un fuster, i no com un metge, o un advocat, que deixa la seva professió quan ja no exerceix. Potser per això només s'ha presentat a un concurs al llarg de tota la seva vida. En aquella ocasió el veredicte del jurat era públic i ell hi va assistir. Va comprovar en directe com el jurat separava les seves fotografies, desestimant-les, mentre que un d'ells comentava que, si premiaven aquell treball, el següent any no s'hi presentaria ningú. En Rafael Aróztegui respecta i valora l'opinió dels altres, però creu que les bones fotografies, més enllà de totes les normes acadèmiques, que coneix a fons i domina a la perfecció, són aquelles que agraden a qui les fa. Una actitud atípica si la comparem amb la de molts fotògrafs professionals, especialment de generacions més joves. Com també és poc convencional el seu convenciment que els fotògrafs no veuen el món a través de l'objectiu de la càmera, sinó que en aquell moment només perceben un personatge, un detall, un gest específic: “El món, el veus quan deixes de mirar per l'objectiu”, assegura.

Va ser al laboratori dels germans Bros que el Rafael Aróztegui va conèixer el Manel Tobella. El senyor Tobella es trobava en plena polèmica política per l'ampliació del carrer de la Font Vella. Com a argument al seu favor –ell era favorable que s'eixamplés- va buscar i trobar unes fotos antigues del carrer Major estret, amb una imatge molt menys engrescadora de la que oferia en aquell moment. Amb aquelles imatges volia demostrar que el canvi al carrer de la Font Vella també seria positiu. Unes fotos que el senyor Tobella havia de retornar de forma ràpida a qui les hi havia deixat. Va demanar de fer les reproduccions als germans Bros i aquests el van acompanyar fins al laboratori on el Rafael estava treballant. El Rafael li va dir que les hi faria i que tornés a l'endemà a buscar-les. Tots els que hem conegut el Manel Tobella sabem que aquesta no era una resposta acceptable per a ell. Finalment, el Rafael va decidir que tindria les reproduccions al cap d'una estona. Des de llavors, quan el Manel Tobella necessitava alguna cosa relacionada amb fotografies, el Rafael Aróztegui era el seu referent. Va ser el Manel Tobella qui li va despertar la curiositat pels vells negatius i fotografies com una via per conèixer el passat de la ciutat i la seva evolució al llarg dels anys. La mateixa passió que anys després va portar el Manel Tobella, el Rafael Aróztegui i un jove Pere Figueres a posar en marxa l'Arxiu Tobella. En Rafael Aróztegui va ser-ne el vicepresident durant deu anys. El seny que reconduïa la rauxa del titular de la Fundació.

Aquesta vinculació a l'Arxiu Tobella el va portar a formar part de moltes altres associacions culturals, sempre de forma desinteressada. Va ser membre de la junta consultora del Centre Cultural des de 1982 fins al 1984 i va ocupar diversos càrrecs a la junta de la delegació local d'Òmnium Cultural durant deu anys, des de 1990 fins a 2000. Ha estat soci d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals i soci de la Jazz Cava del carrer de Sant Quirze, així com del Cine Club de la mateixa entitat, a portant sempre el seu esforç i la seva col·laboració a totes aquelles iniciatives en favor de la ciutat.

A nivell professional, després de treballar a la botiga dels Germans Bros durant dotze anys, el 1975, va entrar a l'empresa Negra Industrial, fabricant de material fotogràfic, i durant nou anys va voltar per tot Catalunya com a comercial, i al 1984 va instal·lar el seu propi estudi fotogràfic a l'òptica que la seva muller havia obert quatre anys abans al barri de Sant Pere. Un negoci compartit que tots dos van tancar el 31 de desembre de 2012, quan van decidir jubilar-se. Conserva encara l'estudi fotogràfic; tot el material de l'òptica, el van donar a l'organització no governamental Òptics pel Món.

De la mateixa manera, el mes de juny passat va donar tot el seu fons fotogràfic professional a la ciutat de Terrassa a través de la Fundació Arxiu Tobella. Més de 500 reportatges i més de vint mil negatius. Un tros d'història de la ciutat en imatges que ara ja són de tots.

Rafael Aróztegui ho ha fotografiat tot i quasi tothom a Terrassa. Per encàrrecs al seu estudi fotogràfic, per fer un favor a multitud d'amics i per la seva passió per “congelar” un instant, un lloc, un esdeveniment, una mirada o una sensació. Al 1985, després d'haver fotografiat en diverses ocasions les activitats de l'entitat cultural i recreativa la Llanterna decideix que no només vol “mirar” i “veure”, sinó que també vol participar i gaudir de la diversió sana que viuen els integrats de l'entitat. Des de llavors n'és un soci actiu, promotor de multitud d'iniciatives, des de les primeres comparses de Carnestoltes en què l'entitat va participar fins a la seva incorporació a la Fira Modernista. El senyor “sèrio” havia trobat la via per desenvolupar un altre dels components del seu caràcter: les ganes de gresca imaginativa i constructiva. En Rafael Aróztegui va ser el Rei Carnestoltes a l'any 2002 i pregoner del Carnestoltes a l'any 2010, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la Llanterna.

En aquest petit repàs a la vida i les activitats d'en Rafael Aróztegui no podia faltar, encara que sigui en un apunt, la seva vessant esportiva. Va començar a jugar a bàsquet a l'escola, a Can Colapi, i després es va integrar a la secció de bàsquet de l'Èpic, on va jugar fins que va tenir 30 anys. Ell diu que fins que el van fer fora per vell. Quan la pista on jugaven va quedar afectada pels aiguats del 62, va ser ell qui s'encarregà de buscar un lloc alternatiu, i va assumir-ne la presidència entre 1965 i 1967. Va ser precisament a l'Èpic on a més de practicar esport se celebraven festes i balls, i on es reunia bona part de la joventut de l'època, i on va conèixer la seva muller, la Maria Galí.

El seu esperit col·laborador i altruista l'ha fet mereixedor del reconeixement de Terrassenc de l'Any. Uns valors als que és necessari afegir la seva estimació incondicional a la ciutat de Terrassa. En Rafael Aróztegui, quan no té pressa per baixar al centre des de casa seva, li agrada passar pels carrers de Sant Leopold, Sant Gaietà..., uns carrers encara plens d'antics vapors, i que per al Rafael Aróztegui simbolitzen el que ell anomena la “seva Terrassa”. Una estimació pels símbols d'un passat encara recent i una forma d'entendre la vida que, en cap cas, li fa rebutjar la Terrassa actual.

Aquesta Terrassa, la d'ara, segueix necessitant moltes persones com vostè.

Moltes, moltes felicitats, per una distinció tan merescuda.


Glossa escrita i llegida per Anna Muñoz Núñez al Teatre Principal de Terrassa – 1/12/2013

 

Inici