Terrassenc de l’Any 2014
Josep Maria Jarque i Jutglar
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

Quan l'any 1935 Josep Maria Jarque va nàixer al barri de Gràcia de Barcelona el món era un lloc diferent al que vivim ara.
Aquell era un món en el qual una persona amb una mancança intel·lectual o necessitats especials era un subnormal. És a dir, una persona menys que normal. Prou inferior perquè la seva família l'amagués com una vergonya. Prou subnormal perquè fins i tot la gent de bona voluntat considerés als nens amb necessitats especials com a éssers als quals es podia tractar medicament però difícilment educar. Amb assolir uns mínims perquè no fossin un destorb o una vergonya ja n'hi havia prou.
Avui, gairebé 80 anys després, el món és un lloc millor en aquest sentit. Paraules com subnormal han estat desterrades i el respecte i igualtat per les persones amb alguna discapacitat és un objectiu compartit per la societat.

Un avenç enorme que no s'hagués pogut produir sense persones com Josep Maria Jarque que ha fet de l'educació a aquest col·lectiu la seva raó de viure. Una lluita de la qual aquesta ciutat només en pot donar les gràcies. No només perquè en un determinat moment decidís venir a viure aquí per ajudar a aquells nens i nenes de la nostra ciutat que ho necessitaven, sinó perquè va aconseguir convertir els projectes nascuts en aquesta ciutat en un referent a seguir en altres llocs, fent que Terrassa només fos la primera estació d'un trajecte que encara s'està construint.
Un trajecte, el del propi Josep Maria Jarque, llarg i costerut on un diria que l'obstinació ha guanyat a l'adversitat.

Perquè l'estat espanyol, l'any 1935, era també un lloc diferent. Un indret on a un pare de família amb set fills se'l podien endur per afusellar-lo només per les seves creences religioses. Un indret on a una vídua se li podia caure un carro de les escombraries a sobre, obligant a deixar al seus fills més petits internats en un orfenat tètric de la postguerra.

Unes primeres passes difícils en un món on el Josep Maria mai ha deixat de marcar caràcter i conviccions malgrat les possibles repercussions. Així, a l'adolescència ja es va guanyar l'expulsió dels jesuïtes d’on havia estat becat des dels sis anys després de ser enxampat pedrejant els tramvies durant la vaga del 51. Que el seu germà Joan, aleshores al seminari, el convencés per anar a l'aleshores clandestina formació dels Minyons de Muntanya també hi va ajudar.

Va entrar al món del treball com el “chico para todo” d'una empresa d'importació però a casa seva ja li veien la mà dreta per tractar amb els nens quan s'encarregava dels seus nebots.
Unes dots que l'any 1953 li permeten entrar en el projecte de les Escoles Laietana on comença a treballar com a mestre.
L'experiència durarà dos anys i n'acabarà sortint per la porta del darrera amb altres docents per desavinences amb la direcció, però el jove Jarque ja té un peu dins l'educació.
Passarà per varis col·legis, anant a parar fins i tot a l'Escola Internat La Molina, on coneixerà una altra jove mestre, la que es convertiria en a seva major còmplice a la vida, la seva dona, la Montserrat Martínez.
Serà a finals dels seixanta quan el Josep Maria trobarà el camp de treball de la seva vida. La mestra Anna Grau havia fundat una escola per a una trentena d'alumnes amb discapacitats lleugeres. Una escola on al Josep Maria s'ha d'encarregar resoldre el problema sobre què fer amb els nens un cop arribaven a la primera adolescència.
Un encàrrec que es traduirà en el naixement del taller educatiu EMAUS a una torreta al costat de l'escola d'Anna Grau. Un espai on el Josep Maria agafa el repte de dotar aquells nois d'hàbits socials, convivència i una certa activitat prelaboral a força de fer activitats que van des de fer cistells a tenir una petita impremta.
Vist a dia d'avui, el Centre EMAUS es considera que va ser tot una innovació, el primer centre de Formació Ocupacional per gent amb discapacitat.
Escoltant parlar el Josep Maria d'aquella època, però, el que veus és a un jove mestre cercant camins dins el paradigma mèdic per deixar de tractar aquells nois com a pacients i tractar-los d'alumnes. Aprofitarà la proximitat al projecte d'experts en aquest àmbit com el Doctor Moragues o el Doctor Puig per demanar-los consell i entendre millor als seus nous alumnes.
Una indagació que porta al Josep Maria Jarque a la conclusió que al projecte li falta una formació personal, una activitat més intensa amb els alumnes que duri tot el dia.
I és aquí on veiem fins a quin punt Jarque troba en aquest projecte quelcom que va més enllà de la feina per fer-ne un objectiu vital. També és aquí, justament, on s'esdevé la primera arribada del Josep Maria a la nostra ciutat.
Amb la complicitat de la Montserrat, amb qui feia poc que s'havien casat, i acompanyats de la seva primera filla de tan sols un any, es traslladen a viure a una torreta a Les Fonts on s'establiran amb 12 nois amb necessitats especials. Un espai on la jove família conviurà amb els alumnes de dilluns a divendres, tindran conills, crearan un servei de meteorologia, faran catifes. Un projecte, el d'EMAUS, que fan molt seu.

Per això no és d'estranyar que el dia que el Josep Maria Jarque va rebre una trucada d'un dels pares dels alumnes volent-li prendre les regnes del projecte, Jarque s'emprenyés com una mona. Una topada on Jarque va ser el perdedor, veient com els pares adinerats dels nois, s'enduien els seus alumnes el dia següent i tancaven el projecte per escarmentar al jove rebel.

Vaja, que el Josep Maria i la Montserrat es van trobar de la nit al dia, sense projecte, sense feina, sense lloc on viure i amb una filla de dos anys i una altre en camí. Bé, sense res no... van aconseguir salvar un sac de patates de l'hort que conreaven amb els nois.

Així, amb la nena i el sac de patates, la parella va anar a refugiar-se a Pontons on el germà del Josep Maria, mossèn Joan, vivia acompanyat de la mare dels dos un altre exili forçat per haver fet emprenyar el bisbe.

Per sort, el projecte d'Emaus i els seus esforços innovadors havien transcendit en l'àmbit mèdic i educatiu més del que ell podia imaginar. Com a mínim el suficient perquè Joan Turu i Miquel Sala decidissin viatjar de Terrassa a Pontons per proposar-li incorporar-se a la nova escola que acabaven de crear per als seus fills i altres nens amb discapacitats. FATIMA, Famílies Agrupades per Tutelar la Infància Menys Apta, sumava al seu projecte l'empenta de Josep Maria Jarque.

Una arribada a la ciutat que es produeix just el 1962 amb les Riuades. Jarque baixa a Terrassa per reunir-se amb el Sr. Vidal al Bisbat d'Egara i se'l troba netejant els cossos sense vida de les víctimes de l'aiguat. Fent honor al seu caràcter, Jarque s'arromanga i s'uneix a les tasques d'ajuda.
Un fet més que meritori tenint en compte que just el dia després dels aiguats Jarque tenia una altra cita, aquest cop a Barcelona, per anar a treure's el títol de mestre. Una prova on Jarque va arribar tard, mullat i carregant diaris parlant de la tragèdia. Saltant-se el guió, va demanar al tribunal poder fer la classe magistral sobre les Riuades. Un atreviment que li va valdre la única matricula d'honor de la seva carrera acadèmica. Clar que després no li va servir de res perquè es va negar a fer 15 dies de formació amb la falange i es va quedar sense títol.

Però no em podeu negar que, sense saber-ho, aquell mestre barceloní s'acabava de guanyar que l'anomenéssim terrassenc en només dos dies.

La nostra ciutat acabava de guanyar tot un actiu i es va demostrar en el temps que ho va seguir. La unió de l'empenta d'un grup de pares de FATIMA i del Josep Maria fa que el centre comenci a tirar endavant.
Jarque i els pares lluiten contra les dificultats econòmiques per tirar endavant el projecte al mateix temps que intenten crear un nou espai educatiu on no només imperi el model mèdic i s'actuï de forma multi-disciplinar.

El Centre es va convertint en un referent fora de Terrassa i aconsegueixen amb esforç les primeres ajudes oficials. Això els permetrà obrir les instal·lacions del Centre de Pedagogia Terapèutica de Terrassa a la Font de l'Oliva. Un cop més, de la mateixa manera que van fer amb Emaus, el Josep Maria i la Montserrat se n'hi van anar a viure amb tots els seus fills. Van arribar, però, els anys 70 i el dia de la vaga per el Procés de Burgos un comissari de la Brigada Social va trucar a l'escola i l'alumne que s'encarregava d'agafar el telèfon li va etzibar: “Estem en vaga” i li va penjar.
Un fet divertit sinó fos perquè va comportar malestar i represàlies per alguns mestres. Una situació davant la quan el Josep Maria va decidir dimitir.

El Josep Maria i la Montserrat passen a viure a Terrassa i eleven les mires per estendre l'experiència acumulada aquí en canviar el model educatiu per a tots els alumnes amb necessitats especials.
Una tasca que el Josep Maria Jarque, com a mestre de mestres, ja havia començat a desenvolupar des de finals dels seixanta. Esdevé un capdavanter en el seu camp a l'hora de parlar sobre pedagogia terapèutica, psicomotricitat, psicologia. Fins i tot esdevé professor universitari com un expert abans de tenir ell mateix el títol.

Els esforços també s'acaben recompensant durant aquell període deixant el paradigma mèdic en els enfocs oficials, aconseguint finalment l'any 1970 que l'educació especial passi a ser considerada una modalitat dins el sistema educatiu.

Anys de transició i democràcia on el Josep Maria Jarque començarà a intentar canviar les coses des de la vessant més institucional. Ajuda a idear un centre pilot per formar a nous professionals a Sant Just Desvern, treballa amb el Servei de Rehabilitació de Minusvàlids (el SEREM) i intervé com a ponent en el Pla Nacional d'Educació Especial.
Un camí que el portarà fins a la Generalitat, on es nega que es creï una Direcció General per a la seva persona si això implica deixar de banda la idea d'escola inclusiva per separar l'educació especial com una rara avis dins el departament d'ensenyament.
Una primera mostra de caràcter dins els Departament d'Ensenyament on Jarque lluitarà per la integració real de l'educació especial en el sistema escolar ordinari. Uns objectius que intentarà es reflecteixin en lleis i accions contretes aconseguint l'any 1995 que un 67% d'aquests infants ja estigui en centres convencionals.

Una lluita, d'altra banda, que el portarà a topar dins el Departament amb gent que avantposava altres beneficis als principis educatius. Unes tensions que arriben al seu punt màxim el dia que li agafa una angina de pit defensant un decret. Un episodi després del qual va patir un exili intern dins el propi departament d'educació.

Així és com Josep Maria Jarque va arribar a l'any 2000 on el Departament d'educació el va jubilar per imperatiu legal i la Generalitat li va atorgar una Creu de Sant Jordi.
Una Creu de Sant Jordi que no ha estat l'únic reconeixement ni molt menys d'una carrera plena d'èxits i distincions, com la medalla d'argent de la ciutat de Terrassa, si escombrem cap a casa.
Ara bé, la Creu de Sant Jordi tindrà un valor moral especial. Doncs, com diu el propi Josep Maria Jarque, des de l'any 2000 està treballant per intentar guanyar-se-la realment.

I és que des d'aleshores no ha parat de treballar per aconseguir que el concepte d'escola inclusiva sigui una realitat algun dia. Ha traduït sis o set llibres, ha escrit articles, s'ha discutit amb tothom (perquè, assegura, la consellera d'educació no l'hi fa cas) i, a sobre, cada dia expressa el seu parer sobre l'educació des del twitter i les noves tecnologies.

I amb tot això... i amb tot això, amb tota aquesta història, quan vaig conèixer el Josep Maria i li vaig demanar que em resumís la seva vida em va dir: "La meva, és una història de fracassos"

I és que Jarque no es conforma i no pararà fins que arribi el dia, fent servir les paraules d'un article seu, on "la paraula escola tindrà un significat universal i no caldrà que l'acompanyem de cap adjectiu"

Mentre no arribi aquest dia, però, la paraula fracàs no pot ser la que defineixi la teva trajectòria Josep Maria.
Perquè, recordem...
hi va haver un temps on el món era diferent a com el coneixem ara. Hi va haver un temps on els terrassencs i terrassenques que necessitaven una educació especial van cercar ajuda i tu vas arribar.

Per això, avui ens complau dir-te, gràcies i enhorabona, Terrassenc de l'any 2014.

Glossa escrita i llegida per J.Miquel Villagrasa Rodés al Teatre Principal de Terrassa – 29/11/2014

 

Inici