Terrassenc de l’Any 2014
Joan Ramon Martínez i Maldonado
Autor Glossa: J.Miquel Villagrasa Rodés

Ara us parlaré d'un artista.
És el mínim que pots dir d'algú com el Joan Martínez, tenint en compte que el dia que el vaig conèixer vaig sortir del seu estudi amb una escultura, una ampolla de vi sota el braç i una invitació per anar al teatre amb la família.

Joan, ets un artista!

Espero que no et molesti que faci públic aquest gest de generositat però és que hi ha gestos que defineixen a les persones i aquest és un bon exemple del per què avui ets un dels homenatjats com a Terrassenc de l'any 2014.

I és que el Joan Martínez és un artista de la vida, un tasta-olletes, un home del renaixement curiós i generós que al llarg de la seva vida ha fet de l'amor a l'art una dedicació de la qual Terrassa n'ha sortit enormement beneficiada.
Si fem un recorregut per la seva vida podreu veure que el Joan ha anat deixant petjades per una ciutat que pot estar ben agraïda a que els pares del Joan la triessin per començar una nova vida.

I és que el Joan, tot i néixer a Almeria l'any 1955, no arribarà a Terrassa fins al cap de vuit anys, el 1963, quan la ciutat es recuperava encara de les riuades.

El seu pare i la seva mare, el Joan i la Maria, amb nou fills a les esquenes, venen a Catalunya a buscar un futur millor pels seus fills. El Joan, el setè dels nou germans, comença a explorar aquests nous horitzons com li pertoca, estudiant la primària a l'Abad Marcet i fent amics, sortides i teatre a la parròquia de la Santa Creu.
Un indret, la Santa Creu, on ni que fos com a tramoia, té els primers contactes amb el món artístic.

El que tocava, però, en aquell moment, era tirar endavant i als 14 anys comença a treballar a VYC Industrial. Una empresa, Villaró i Companyia, d'on va treure l'aprenentatge de tractar el metall i on l'obliguen a anar a estudi, traient-se el Mestratge en Electricitat. Un títol i unes habilitats de les quals farà us més endavant.

És en aquell moment de joventut , amb 17 anys, que coneix a la Maria Isabel Salvador, la seva dona. Es coneixen al Casino del Comerç on el Joan aprofita que el seu pare fa de conserge per poder-hi entrar a ballar.
Es pot dir que la Maria Isabel coneix i s'enamora d’un noi que treballa, estudia i juga a futbol amb els companys de la fàbrica. Cosa que fa que tingui més mèrit que quan al Joan Martínez li surt l'artista que porta dins uns anys més endavant ella li faci costat en tot moment.

El Joan en aquells anys s'enfoca a la feina i passa de VYC Industrial cap a Turu Grau, S.A. per anar a parar als 24 anys, gràcies a la influència d'un dels seus germans, a canviar la feina de manyà per la d'especialista en fred industrial. Un camp on se sentirà a gust i acabarà independitzant-se per muntar la seva pròpia empresa, EGARFRIO, un projecte emprenedor que ha defensat i defensa fins a hores d'ara.
És justament en aquest nou camp de treball, quan un dia anant a arreglar un aparell d'aire condicionat a Rubí descobreix un pessebre magnífic on hi havia tot d'aparells mecànics incorporats per fer caure aigua, moure les figures...
Al Joan, que ja era pare del primer dels seus dos fills, el Xavi, va venir-li la dèria de fer un pessebre espectacular pel nen. Bé, pel nen... Ara amb el temps el Joan accepta que potser el pessebre li feia més il·lusió a ell que al nano. La cosa és que la Maria Isabel es va trobar de cop i volta amb una de les habitacions del pis que tenien a Can Boada envaïda per un macropessebre amb elements mecànics.

Al veure aquella virgueria, el seu sogre va decidir apuntar-lo al concurs de pessebres del Sant Esperit. No guanyarà, però al cap d'un parell d'anys d'anar-se presentant li cau un premi inesperat en la invitació de l'associació de pessebristes d'unir-se al grup i fer un curset amb el mestre Jordi Pí.

Serà dins el grup de pessebristes, amb els seus companys i amb els diferents projectes que va afrontant, que Joan Martínez es va construint com a artista.

Així en els seus pessebres explota la seva afició per mecanitzar les composicions, alhora que cuida altres detalls fent pessebres amb reproduccions de tallers de forja, reproduccions de molins d'aigua a escala miniatura i figures mòbils. Composicions que es guanyen cues de petits i grans admiradors que esperen per pitjar el botó i veure les virgueries que els hi té preparat el pessebre del Joan.
Una afició a la qual el Joan hi dedicarà molt temps personal i familiar arribant a començar un pessebre al mes de febrer per a l'any següent. Això el portarà a situacions surrealistes com la cara d'estupefacció que va fer un dels empleats de la seva gestoria quan el Joan li va explicar que havia estat el dia anterior fins a les dues de la matinada fent el pessebre. El que devia al·lucinar més al gestor és que es trobaven al mes de juliol.

Sigui com sigui, en aquest ambient el Joan coneixerà amics com l’Antoni Sazatornil (Saza), que el convida al seu estudi per començar a aprendre l'art del pinzell copiant quadres. També farà un curs de pintura amb el Suri, que el convidarà a acompanyar-lo a l'excursió que cada estiu el pintor Joan Canadell organitza per anar al Vilosell. Una trobada de la qual el Joan es farà assidu i en naixerà una amistat amb Canadell i un vincle amb el poble que encara perdura més enllà de la desaparició de l'amic.

Res exemplifica millor l'entrada al món artístic del Joan Martínez com el seu inici a l'escultura. És al 1995 quan la Teresa Teixidó li comenta al Joan que ha aconseguit una sala a l'Arxiu Tobella per fer una exposició però que, des de l'arxiu, li han dit que una exposició amb dos pintors no els hi acaba de quadrar i preferirien que a la Teresa l'acompanyés un escultor.
Cap problema! El Joan davant la possibilitat d'exposar per primera vegada li demana un parell de mesos de marge a la Teresa Teixidó per presentar una mostra d'escultures. I s'hi posa. I se'n surt! Coi si se'n surt. Fent us de les habilitats apreses com a manyà i pessebrista, modela els metalls per fer les seves primeres escultures.

De retruc, en les sortides per anar a pintar que fa els caps de setmana amb el Joan Canadell coneix el Tino Izquierdo, pintor i escultor sabadellenc, qui li parlarà per primera vegada de l'Associació d'Escultors de Catalunya. Una entitat a la que s'apunta quan la Lluïsa Franch n'és presidenta i comença a anar a les reunions.
Quan l'escultora decideix deixar el càrrec, sense saber com el Joan Martínez es troba que es proposat i col·locat com a nou president de l'entitat. Una responsabilitat guanyada pel seu talant "currante", si em permeteu l'expressió, i al que honora posant-hi l'ànima. Així aconseguirà que l'Associació exposi per tot Catalunya i arribi a acords amb artistes d'altres contrades com la Bretanya Francesa on exposaran durant tres anys seguits a inicis del nou mil·lenni. Joan Martínez amb aquesta activitat exporta el nom de Terrassa al món i també aconsegueix portar cultura a casa nostra amb exposicions al Social en motiu del 125 aniversari d’aquesta entitat.
Una activitat, la del Joan com a escultor, que donaria per tota una glossa però que no reflecteix ni molt menys les seves múltiples vessants.

I és que al Joan Martínez també li agrada el món de la faràndula. I si de jove havia fet de tramoia a la Santa Creu, ja de gran el seu retorn als escenaris el farà tant per davant com per darrere el teló.
Es pot dir que el retorn al teatre li ve empès a inicis dels 90  per l'Antoni Sazatornil per qui es deixa enredar una vegada més. Saza li demana ajuda a fer uns decorats en tres dimensions per una obra que s'estava preparant a la Sala Crespí. Comença així una col·laboració amb el grup de teatre del Casal de Sant Pere que l'acabarà portant de fer els decorats a pujar a l'escenari com a actor.

A la mateixa època, a mitjans dels 90, rep una trucada del Joan Gómez que vol reviscolar el Centre Parroquial de la Santa Creu on havien anat de joves. Una idea que apassiona al Joan Martínez que hi començarà a col·laborar amb totes les seves habilitats. Des de fent el pessebre per la parròquia, arreglant la campana de l’Església o ajudant a crear-hi el grup de teatre 34 passes, amb la qual el  Joan s'estrenarà en el seu primer paper protagonista al teatre com a Mister Scrugge del Conte de Nadal.
Un paper, el de l'avariciós Scrugge, que porta actualment nou anys realitzant i que no s'ajusta gens al caràcter d'aquest Terrassenc de l'Any.

I és que, com també saben els companys del Centre Cultural El Social, al Joan Martínez se li pot demanar de tot, ja sigui una escultura pels 125 anys de l'entitat com una barana de ferro forjat. De fet, segons em va confessar el propi Joan, quan el Felipe li va demanar que anés a reunir-se amb ell ja estava preparat per veure quin nou repte li posaven a les espatlles. Al final la trucada era per atorgar-li aquest premi. Però el Joan, com us podeu imaginar, a aquestes alçades ja no s'espanta per res.

I és que diuen que qui canta els seus mals espanta i això, lo de cantar, també ho domina aquest Terrassenc. Una activitat que en els darrers anys ha compartit amb la seva dona la Maria Isabel, amb la qual actualment tenen el grup SA PARRANDA conjuntament amb l'Esteve Domingo.

Vaja, que aquest home ho toca tot i ho remou tot. Diuen d'ell tots els seus amics que no té mai un no per ningú i després d'aquest repàs a totes les seves habilitats no m’estranyaria que algú dins la sala ja estigués pensant en una nova escomesa per proposar-li al Joan. No ho dubteu, si li proposeu segur que s'anima.

Això si, avui aquí no estem per donar-te feina Joan sinó per donar-te les gràcies. Perquè són la gent com tu la que manté viu l'esperit cultural, social i artístic de la nostra ciutat.

Enhorabona Terrassenc de l'any 2014.

Glossa escrita i llegida per J.Miquel Villagrasa Rodés al Teatre Principal de Terrassa – 29/11/2014

 

Inici